Reflexió.

Feia molt de temps que ningú em preguntava quin era el meu gran somni. No he sapigut que contestar, hi ha tants objectius que voldria assolir que no en tinc cap de preferent. Potser la idea més clara és la de formar una familia; el fet de tenir una persona al meu costat que em recolzi en les decisions importants.

Això em fa pensar que no hi ha res més important que responsabilitzar-se un mateix de les seves accions. Sovint la gent acostuma a oblidar que la responsabilitat és el màxim signe de maduresa. Les persones al llarg de la vida i independentment de l’edat, ho fem: madurem.

Des de ben petits anem pujan esglaons. Ens fem grans amb la idea de poder arribar a la independència personal: comprar una vivenda i anomenar-la casa nostra. No pensem en la solitut que pot provocar la convivència amb un mateix. El buit que sentim no s’omple amb amics ni amb companys de pis: necessitem algú a qui anomenar parella.

Algú pensarà, i la qual cosa és mentida, que sol s’està millor. Tots els éssers humans necessitem l’afecte i l’amor d’una persona, ja sigui home o dona, que ens faci sentir especials i que quan estem malament ens ajudi a calmar el nostre dolor. Difícil elecció quan tenim davant una persona de la qual estem enamorats i ens preguntem si funcionaria una relació que encara no ha començat. No fem l’esforç de satisfer la curiositat, de saber que hagués passat. Potser amb els anys un anirà perdent la por a declarar-se, a lluitar pel que vol, a buscar una felicitat que sol mai podria aconseguir.

Estimar és el verb més complicat d’entendre i també d’utilitzar. T’estimo: són dues paraules que no es poden dir així com així, s’ha de transmetre el sentiment que darrera d’elles hi ha posat. Un missatge amorós que estem perdent ja que no valorem el que les paraules volen dir.