Butxí.

Tot va començar una tarda quan la noia es dirigia al fred i humid rebost per recollir els queviures que formarien el sopar d’aquella màgica nit. Va ser allí, a l’hostal on treballa que vaig tenir el plaer de conèixer-la. Qui es podria imaginar que m’enamoraria perdudament d’aquella indomable bellesa. Un home com jo mai no podria estar amb ella.

Una insòlita idea que en un primer moment vaguejava pel meu cap va esdevenir la causant d’un assassinat perfecte. Una víctima més d’un miserable pertorbat social, pensareu. Pero ella era culpable, l’arrel dels meus problemes. Només podria treure-me-la de la ment d’una manera: matant-la. Així s’acabaria tot el sofriment. Quin trist final per un conte que ni tan sols havia començat.

Vaig agafar una targeta i hi vaig escriure que ella era tot el que necessitava per ser feliç, només un somriure seu em permetria continuar respirant de l’aire que manté als éssers vius en vida... o alguna cosa així que ara, pensant, no ho sé ben bé. Ella es va acostar a la taula i amb un dolç somriure em va demanar una cita al sortir d’aquell hostal tan petit. Què ingènua, aquella nit la passaria amb un estrany i seria la última vegada que respiraria enmig de la nit.

Passejavem per l’espesa boira, com dos enamorats ho fan amb la llum de la lluna davant el mar, quan se’m va ocórrer d’agafar un cordill del terra i enroscar-lo ben fort al seu coll. El vaig estrènyer una mica, ella gemegava i vaig parar. Els ulls amb que em mirava em van tornar boig i la vaig començar a despullar, estava al fil d’una traumant excitació. Primer van ser els pantalons, sota portava un tanga de seda negre i semitransparent, vaig voler acariciar-la. Tenia la pell molt suau, com quan acarones un nadó i no hi trobés cap obstacle rugós. Allí va aparèixer aquella excitació. No vaig poder aguantar la situació i la vaig postrar contra el terra: va cridar. Com annelant alguna cosa més vaig baixar-li el tanga, em vaig descordar els pantalons i, encara més excitat me’ls vaig baixar. El sexe va ser especial, ella cridava amb ferocitat com quan un es fa mal i vol que el dolor passi, pero jo no volia parar. M’agradava el fet de veure-la patir. Al acabar em vaig aixecar orgullós d’una feina ben feta, el seu últim sospir havia sigut sord, com perdut. Ella es va incorporar, em mirà i digué tota plorosa que jo era un animal, com si ella no ho fos. Tots els humans som animals. Vaig agafar el cordill que continuava enroscat al seu coll i la vaig escanyar. Ningú em va veure, ni va sentir els crits, no se’m podria acusar mai del que havia passat.

Ara, recordo el succés sentat a la cadira del meu despatx, sóc jutge. Avui he de ser el butxí d’un inoscent que han acusat com a violador i anirà a la presó. Va violar i matar a la noia de l’hostal. I jo, el veritable culpable, continuaré lliure i satisfet del meu assassinat perfecte.

Reflexió.

Feia molt de temps que ningú em preguntava quin era el meu gran somni. No he sapigut que contestar, hi ha tants objectius que voldria assolir que no en tinc cap de preferent. Potser la idea més clara és la de formar una familia; el fet de tenir una persona al meu costat que em recolzi en les decisions importants.

Això em fa pensar que no hi ha res més important que responsabilitzar-se un mateix de les seves accions. Sovint la gent acostuma a oblidar que la responsabilitat és el màxim signe de maduresa. Les persones al llarg de la vida i independentment de l’edat, ho fem: madurem.

Des de ben petits anem pujan esglaons. Ens fem grans amb la idea de poder arribar a la independència personal: comprar una vivenda i anomenar-la casa nostra. No pensem en la solitut que pot provocar la convivència amb un mateix. El buit que sentim no s’omple amb amics ni amb companys de pis: necessitem algú a qui anomenar parella.

Algú pensarà, i la qual cosa és mentida, que sol s’està millor. Tots els éssers humans necessitem l’afecte i l’amor d’una persona, ja sigui home o dona, que ens faci sentir especials i que quan estem malament ens ajudi a calmar el nostre dolor. Difícil elecció quan tenim davant una persona de la qual estem enamorats i ens preguntem si funcionaria una relació que encara no ha començat. No fem l’esforç de satisfer la curiositat, de saber que hagués passat. Potser amb els anys un anirà perdent la por a declarar-se, a lluitar pel que vol, a buscar una felicitat que sol mai podria aconseguir.

Estimar és el verb més complicat d’entendre i també d’utilitzar. T’estimo: són dues paraules que no es poden dir així com així, s’ha de transmetre el sentiment que darrera d’elles hi ha posat. Un missatge amorós que estem perdent ja que no valorem el que les paraules volen dir.

És molt important saber posar una mica d’humor a les nostres vides.

Et proposo un repte: mirar per la finestra.

T’ha sobtat i no ho entens, oi? Pero no passa res, ara t’ho explico. Imagina que tu ets al pis, mirant el televisor i, de cop, una baixada de llum te l’apaga. Per avorriment, t’acostes a la finestra i mires a través del vidre; et fixes que la gent fa cares llargues.

Penses en què estaran rumiant, en què hauran de fer i si se’ls acabarà aviat la feina o si han suspès un examen... Llavors és quan te n’adones que si no hi hagués humor a les nostres vides, tot es basaria en viure per treballar i no pas en treballar per sobreviure, perquè al cap i a la fi, de vida només en tenim una i si no es riu una mica, a vegades és millor preguntar-te per què estàs vivint.

Humor, ni que sembli estúpid, ni que sigui d’un humor intel·ligent i difícil d’entendre és necessari per a l’existència de la felicitat.

Reflexionem-hi si us plau, reflexionem-hi.

Catalunya no és Espanya.

Les persones vivim a la Terra. Construim cases, pisos, jardins, edificis públics on tothom pot anar-hi independentment de la raça, el sexe i la condició social. La Terra és casa nostra. 

Temps enrere la definirem a trossos, amb banderes, amb noms, amb fronteres. Tots podem decidir que fer amb ella. Qui és Espanya per prohibir-nos la llibertat de Catalunya? És més, per què Espanya imposa la seva voluntat quan tenim el dret d'opinar. Si Catalunya vol ser independent ho serà... si els catalans ho volen ser, ho seran... per què sempre s'ha d'aconseguir el que els habitants d'un país volen. I si Espanya ho prohibeix, els farem entendre que la Terra no és propietat de ningú i que, per tant, no ens poden fer callar.

Tu.

Arriba un punt en què no saps que fer en aquest món que va cap a l'autodestrucció i et fas la típica pregunta: "Què hi pinto jo aquí?" i penses que no hi fas res més que pena.

Tothom et tracta com si fossis un objecte inanimat que no té sentiments. Descarreguen en tu tot el seu mal humor sense importar-los si t'afectarà o no. I l'únic que fas tu és tragar-t'ho tot i callar, callar fins que rebentes per algun lloc o altre i caus, dient que quan t'aixequis seràs més fort. Després de diverses caigudes t'adones que ets tan feble com els altres i que tractar a la gent malament és un simple cuirassa, una manera de defensar i amagar la debilitat de la persona. Per tant, un s'acaba sentint malament pel simple fet de ser com és. Penso que si tu fossis aquí tot seria diferent i això no em passaria a mi.

Sé que les teves carícies ofegarien el sentiment de malestar i tot el meu odi cap aquesta societat. Que els teus petons, les teves abraçades em farien sentir viva per dins i no pas morta, com ara em sento. Llavors tot el que em diguessin no m'afectaria perquè tu estaries aquí, ajudant-me a passar de tot i fent-me entendre que en el meu món existim solament nosaltres dos.

No saps pas les vegades que he somiat que una vegada més em tornaves a estimar, que em canviaves la personalitat, que m'abraçaves i que novament em feies dona entrellaçats amb petons, paraules silenciades, cos amb cos, ment amb ment, boca amb boca, units tu i jo, formant una sola silueta, una figura, una imatge. Ésser inseparables, indestructibles, senzillament una sola ombra al firmament.

Trobo a faltar les estones sols, les converses infinites, paraules prohibides, mirades inexplicables, moments al teu costat que mai seràn esborrats dels meus records. Somnis explicats a cau d'orella que endolcien i experimentaven la meva ment, aquells que encara ara em fan feliç i em provoquen un somriure revivint-los. Aquells que em feien ser jo quan estava amb tu.

Tu ets i seràs l'únic que es mereix el meu amor. Perquè ja mai més trobaré algú com tu. Persona de càlides mans, de fragància masculina, de veu greu, de mirada penetrant. Tu i només tu, seràs per sempre el propietari del meu cor ja que gràcies a tu sóc estúpidament feliç.

Monotonia.

Et despertes un matí. Un cop més, la monotonia del dia a dia t'anula completament els plans del cap de setmana.

El lema del diumenge sempre és el mateix: demà tornem a la rutina. Sense saber que la rutina s'apodera també del cap de setmana.

Vull fer fàcils les coses, que tot canviï, que torni a ser com abans.

Sortir un divendres i tornar l'endemà després d'haver disfrutat de l'alba. Perquè no hi ha res més dolç que la sortida del sol amb una companyia digna d'aquell silenci matinal.

El fet d'entrar a casa i dirigir-te al llit per descansar s'ha tornat una cosa desconeguda per tu. M'agrada la idea de recordar velles situacions que omplen de nostàlgia aquells antics constums, sentiments que potser mai més tornaran aflorar en la pell.

Properes generacions seguiran els teus passos: gaudir d'una nit d'estiu, visitar el llit l'endemà i sentir en una llunyania molt propera els crits dels pares poc abans de caure rendit en una son profunda.

Temps que mai no tornaran, ja que la joventut ha quedat enrere, enterrada en aquells anys.