Butxí.

Tot va començar una tarda quan la noia es dirigia al fred i humid rebost per recollir els queviures que formarien el sopar d’aquella màgica nit. Va ser allí, a l’hostal on treballa que vaig tenir el plaer de conèixer-la. Qui es podria imaginar que m’enamoraria perdudament d’aquella indomable bellesa. Un home com jo mai no podria estar amb ella.

Una insòlita idea que en un primer moment vaguejava pel meu cap va esdevenir la causant d’un assassinat perfecte. Una víctima més d’un miserable pertorbat social, pensareu. Pero ella era culpable, l’arrel dels meus problemes. Només podria treure-me-la de la ment d’una manera: matant-la. Així s’acabaria tot el sofriment. Quin trist final per un conte que ni tan sols havia començat.

Vaig agafar una targeta i hi vaig escriure que ella era tot el que necessitava per ser feliç, només un somriure seu em permetria continuar respirant de l’aire que manté als éssers vius en vida... o alguna cosa així que ara, pensant, no ho sé ben bé. Ella es va acostar a la taula i amb un dolç somriure em va demanar una cita al sortir d’aquell hostal tan petit. Què ingènua, aquella nit la passaria amb un estrany i seria la última vegada que respiraria enmig de la nit.

Passejavem per l’espesa boira, com dos enamorats ho fan amb la llum de la lluna davant el mar, quan se’m va ocórrer d’agafar un cordill del terra i enroscar-lo ben fort al seu coll. El vaig estrènyer una mica, ella gemegava i vaig parar. Els ulls amb que em mirava em van tornar boig i la vaig començar a despullar, estava al fil d’una traumant excitació. Primer van ser els pantalons, sota portava un tanga de seda negre i semitransparent, vaig voler acariciar-la. Tenia la pell molt suau, com quan acarones un nadó i no hi trobés cap obstacle rugós. Allí va aparèixer aquella excitació. No vaig poder aguantar la situació i la vaig postrar contra el terra: va cridar. Com annelant alguna cosa més vaig baixar-li el tanga, em vaig descordar els pantalons i, encara més excitat me’ls vaig baixar. El sexe va ser especial, ella cridava amb ferocitat com quan un es fa mal i vol que el dolor passi, pero jo no volia parar. M’agradava el fet de veure-la patir. Al acabar em vaig aixecar orgullós d’una feina ben feta, el seu últim sospir havia sigut sord, com perdut. Ella es va incorporar, em mirà i digué tota plorosa que jo era un animal, com si ella no ho fos. Tots els humans som animals. Vaig agafar el cordill que continuava enroscat al seu coll i la vaig escanyar. Ningú em va veure, ni va sentir els crits, no se’m podria acusar mai del que havia passat.

Ara, recordo el succés sentat a la cadira del meu despatx, sóc jutge. Avui he de ser el butxí d’un inoscent que han acusat com a violador i anirà a la presó. Va violar i matar a la noia de l’hostal. I jo, el veritable culpable, continuaré lliure i satisfet del meu assassinat perfecte.

Reflexió.

Feia molt de temps que ningú em preguntava quin era el meu gran somni. No he sapigut que contestar, hi ha tants objectius que voldria assolir que no en tinc cap de preferent. Potser la idea més clara és la de formar una familia; el fet de tenir una persona al meu costat que em recolzi en les decisions importants.

Això em fa pensar que no hi ha res més important que responsabilitzar-se un mateix de les seves accions. Sovint la gent acostuma a oblidar que la responsabilitat és el màxim signe de maduresa. Les persones al llarg de la vida i independentment de l’edat, ho fem: madurem.

Des de ben petits anem pujan esglaons. Ens fem grans amb la idea de poder arribar a la independència personal: comprar una vivenda i anomenar-la casa nostra. No pensem en la solitut que pot provocar la convivència amb un mateix. El buit que sentim no s’omple amb amics ni amb companys de pis: necessitem algú a qui anomenar parella.

Algú pensarà, i la qual cosa és mentida, que sol s’està millor. Tots els éssers humans necessitem l’afecte i l’amor d’una persona, ja sigui home o dona, que ens faci sentir especials i que quan estem malament ens ajudi a calmar el nostre dolor. Difícil elecció quan tenim davant una persona de la qual estem enamorats i ens preguntem si funcionaria una relació que encara no ha començat. No fem l’esforç de satisfer la curiositat, de saber que hagués passat. Potser amb els anys un anirà perdent la por a declarar-se, a lluitar pel que vol, a buscar una felicitat que sol mai podria aconseguir.

Estimar és el verb més complicat d’entendre i també d’utilitzar. T’estimo: són dues paraules que no es poden dir així com així, s’ha de transmetre el sentiment que darrera d’elles hi ha posat. Un missatge amorós que estem perdent ja que no valorem el que les paraules volen dir.